MILENIO TITAN DESERT by GAES

 

Marroc

29 abril - 4 maig 2012

 

 

 

Preparant l'aventura.

Tot comença fa just un mes, coincidint amb la Volcat. Decideixo córrer aquesta prova, barreja de rally i marató i de tres dies de durada. A mi personalment mai m'ha agradat el marató, més que res perquè és molt llarg i fins ara no disposava de les condicions físiques adequades ni del temps d'entrenament pertinent. 

La veritat és que la Volcat va anar molt bé, i les sensacions van ser prou bones. Em vaig adaptar bé al recorregut ,i, sobretot, m'ho vaig passar molt bé. El fet de fer tants quilòmetres sense conèixer el que et trobaràs per davant és una sensació especial, has d'anar improvisant sobre el terreny.

 Un cop finalitzada la prova, des de l'equip se'm comenta que hi ha hagut una baixa d'última hora per a la Titan i que tenim una plaça lliure per cobrir. Jo no sé què fer, la veritat, una cursa tant dura com aquesta m'espanta una mica. Sis dies seguits de competició, 680 quilòmetres per davant, i aquella calor... no són precisament el que més m'atrauen. 

Després d'un parell de dies de reflexió penso: Umbert, no siguis ruc, que no saps pas si tornaràs a tenir l'oportunitat d'anar-hi! Així que em tiro directe a la piscina i decideixo acceptar el repte. Em queden tres setmanes per a completar els entrenaments, tot plegat una mica just, però d'il·lusió no en falta. 

El dia abans d'empaquetar la bici em diuen que vagi a provar una bici de 29'', que serà la meva bici per a la Titan. A contrarrellotge intentem posar-la a les mides correctes i fer-li els últims retocs. La sensació d'anar amb una 29 és nova per a mi. 

Ara ja no hi ha marxa enrere, tant sols queda una setmana per marxar cap al Marroc.

 

Pa' lante, no?!

Fet i fotut una setmana passa volant, sense ni adonar-me'n ja estic dins l'avió, direcció ErRachidia. Després d'una nit llarga i d'hores i hores de viatge, arribem a un complex hoteler, on l'organització ens ha muntat el campament (si, han muntat les haimes a dins el pati de l'hotel, no podrem dormir en habitacions, ho haurem de fer a les haimes). 

Fa aire, allò que a la meva terra en diem tramuntana. Ràpidament, però, m'adono que allò és quelcom més que una tramuntanada, bàsicament perquè dubto que fos vent del nord i perquè el cel s'ha tapat, no veiem el sol, un gran núvol de sorra és present arreu. Si, amics, ens trobem en plena tempesta de sorra, i aquesta nit ens toca dormir a les haimes... La sensació de trobar't-hi al mig no és precisament allò que se'n diu agradable... tinc, literalment, sorra fins a les orelles (i ho dic així, de manera fina). 

El dia costa de passar, és avorrit això d'estar al mig del desert menjant sorra i sense poder fer res... per sort, ja cap al vespre el vent comença a afluixar i ens permet sortir a rodar. Una fina capa de sorra ho cobreix tot, des de les bicis fins als llits i objectes personals. 

 

Contactant amb el desert.

Com que tinc un equip tant ben parit, el primer any que vaig a la Titan ja disposo de graella de sortida (una graella reservada pels 50 primers classificats), i tinc el dorsal número 7, un número que mai m'ha desagradat. 

L'etapa havia de fer 106km si mal no recordo, però l'organització, molt encertadament, decideixen reduir-la a 71 a causa de la tempesta de sorra del dia abans, que han malmès les pistes per on havia de transcórrer la prova. A pocs quilòmetres de sortida hi ha un pas per les dunes. 

Bé, el cas és que ens donen la sortida, i se surt molt de pressa. Intento aguantar com puc amb el grup capdavanter, però poc a poc em van deixant. Passem per les dunes, corro a peu tant com les meves cames em permeten i vaig a sobre la bici en els trams on puc. Sortim de les dunes, dec anar sobre el 30 o 40... M'ajunto amb en Jordi Camps, i ens trobem amb en Cofiné, tots ells sub 23.

 El meu objectiu és intentar guanyar en la categoria, així que els he de controlar. Anem fent amb un grup d'unes 10 persones, en Jordi i jo a final de grup, patint molt i fent la goma. De sobte, ens avancen una desena de corredors més que s'han perdut. 

Quina sort, són el grup capdavanter! El grup perseguidor, vaja, ja que per davant, en Milton Ramos, en Roberto Heras i en Luis Leao Pinto s'han escapat. Així que ens enganxem al grup, i encara anem més de pressa. Jo flipo, estem anant a 35km/h per sobre les pedres, pel mig del desert. 

Com podem anar tant de pressa? Si ni amb la bici de carretera sóc capaç d'aguantar aquest ritme... Però tot i anar tant de pressa, els quilòmetres costen de passar! Tot just en portem 40 i ja començo a anar rostit. De sobte, sorpresa! Un pas per sorra. Tinc problemes amb els pedals, no aconsegueixo treure'n el peu. Miro de passar com puc, però la bici em fa un estrany, intento treure el peu i no hi ha manera, sense adonar-me'n ja sóc a terra. 

Com puc, pujo a la bici altra vegada, el grup se m'està escapant, i jo no em vull quedar sol! Per sort, en Trujillo també s'ha quedat, i entre els dos aconseguim anar endavant, fins a contactar amb en Marc Trayter i en Pau Zamora. 

El grup s'ha trencat. Intentem caçar-los però no podem, van massa de pressa. Finalment, i amb molt esforç arribo a meta amb en Marc i en Pau, entro en la 22ena posició i primer sub 23. He obert 7 minuts a en Jordi Camps, segon classificat sub 23. Després de l'esforç noto que se m'han carregat excessivament els glutis, tot i que una visita amb en Dani, el fiso, m'ho soluciona. A la tarda canvio els pedals per tal d'evitar-me problemes. 

PD: Gràcies a la gran etapa d'en Pinto i la regularitat per part d'en Colomer i jo mateix, aconseguim posar-nos líders per equips.

 

L'Infern.

Segon dia, segona etapa, 107 quilòmetres per davant, de Mezoruga a Rissani. Etapa curiosa, hem de portar tots els objectes necessàris per a dos dies, ja que al campament no tindrem cap tipus d'assistència. Ens hem de portar fins i tot el sac de dormir, ja que no tindrem ni llits. 

A mi em toca anar carregat com una mula, ja que he de treballar per al líder de l'equip, que per cert, és també el líder de la prova. De l'etapa poques coses a destacar, bàsicament que se'm va fer duríssima. 

No he estat mai a l'infern (tot arribarà), però intueixo que la cosa no deu canviar massa del que vaig viure aquell dia. Molts passos per sorra que et trencaven el ritme continuament, i una calor horrible em deixen buit de força. A tres quilòmetres per meta no aguanto més i esparreco fort, perdo el grup amb el qual he aguantat 104km. 

Sort que a els meus companys Jordi Camps i Joan Compte els passa el mateix i arribem junts a meta. Finalment, després de fer el carallot i barallar-nos amb en Jordi Camps per veure qui entra primer, sense voler guanyo en Categoria sub23.

 Passa tu -No, passa tu -No, passaPI !PI! Entrem al mateix segon, la cèdula diu que guanyo jo. Mentrestant en Compte ens ha fotut cinc segons.  Quatre hores i quatre minuts horribles, se m'han fet llarguíssimes. Arribo ben deshidratat, fet un nyap. 

A la tarda un mal de cap descomunal m'obliga a passar-me per la tenda del metge, perquè em doni alguna cosa per calmar aquest dolor infernal. Així ho fa, i, poc a poc, em vaig recuperant. Avui dormim tots plegats sota un gran toldo. L'estampa del campament és, si més no, curiosa. No sé si estic en una cursa de bicis o al mig de la platja. 

Tothom porta un matalàs inflable d'aquells d'anar pel mar. Jo sóc dels pocs llests que no ho fa, i a la nit prou que ho noto. Tant bon punt m'estiro al terra puc notar la grandesa del desert i de les seves maleïdes pedres. La nit es fa llarga i em costa bastant dormir. Per si no en tingués prou amb les pedres que em clavo, el soroll de les bombes d'aigua i els motors de la llum, fan que passi una nit interminable. 

El dolor a la part dels glutis segueix present, fins i tot augmenta. Tinc tota la musculatura de la part dreta de la cama molt sobrecarregada, tant, que no em puc estirar de costat per la banda dreta, em fa mal.  

PD: Seguim líders per equips, tot i que ens estan retallant.

 

La matada.

No tinc altre títol per definir l'etapa. Gairebé 140 quilòmetres, és, al meu entendre, una matada. En ma vida havia fet tants quilòmetres sobre una bicicleta de mountain bike (i espero no repetir-ho).

 L'etapa anava des de Rissani a Tourza. El paisatge bonic, sí, però no hi havia manera d'arribar. La titan és una prova molt dura físicament, però psicològica ho és encara més. Mirar el contaquilòmetres, veure que en portes 80 i pensar: vinga, nano, que te'n falten 60... és dur, realment dur.

 Però, per sort, teníem a les nostres mans la bèstia de l'Escala, en Marc Trayter, que ens va fer un gran favor i s'ho va "currar" de valent. Vam fer una grupeta de tres, en Joan Compte, en Marc Trayter i un servidor. 

En Marc ens va estar tirant durant més de 100 quilòmetres, sense que nosaltres poguéssim fer-li ni un relleu... impressionant, ens va deixar bocabadats! Ja cap al final d'etapa les cames em començaven a dir prou i anava fent la goma, però vaig poder aguantar, arribant en setzena posició, a només 12 minuts del primer participant (i dic només si tenim en compte que la major part dels quilòmetres se'ls va menjar en Trayter, quina màquina de moure watts!). 

Arribo bastant més sencer que no pas ahir, això si, el mal a tota la zona dels glutis continua augmentant, sort que avui en Dani em podrà posar a to!

PD: En Colomer no s'ha trobat bé i hem perdut molt temps, perdem el lideratge per equips, estem a dos minuts del primer equip, el Wild Wolf. No passa res, tenim tres dies per davant encara.

 

La rutina.

Faré un petit parèntesi per explicar, a proposta d'un bon amic, la rutina d'un dia a la Titan. Cada dia era més o menys el mateix. Ens aixecàvem a les 6 del matí i cap a esmorzar. Tot seguit, acabar de preparar la bossa, posar la vaselina al cul i al culot, passar el control de firmes i cap a buscar aigua. Era obligat portar com a mínim 3 litres d'aigua a sobre (normalment 1'5 a la bici i 1'5 a l'esquena, al camel back). 

Aquí venia el primer esforç del dia: portar la bossa al camió perquè fos traslladada al següent campament. El temps passava ràpid, i jo sempre anava justet, ja que a les 8 en punt es donava la sortida. Pedalàvem les nostres 4 o 5 hores. En arribar, una dutxeta (en teoria de 3 minuts) i cap al fisio, a fer un massatge de descàrrega (aquest servei s'havia de contractar a part, no t'entrava amb el preu d'inscripció). 

Acte seguit ja podíem anar a dinar. El restaurant estava obert d'1 a 5 de la tarda. El menú era bastant variat, però cada dia hi havia el mateix. Per dinar bàsicament pasta i arròs, amb alguna cosa de fruita i verdura. No hi havia carn. A la tarda ens apalancàvem com podíem. Si la calor  ens ho permetia anàvem a dormir una estona llarga a la haima, si no, buscàvem un lloc on corrés l'aire i no hi toqués el sol. 

Durant la tarda descansar, descansar i beure molta aigua. Jo arribava tant cansat normalment, que fins a les 7 de la tarda restava immòbil, dormint o comentant la jugada amb els companys. Les converses solien anar d'anècdotes de l'etapa i animalades vàries, depèn del personal que ens haguéssim ajuntat. 

Com que a les 7 ja obrien el restaurant, anàvem a sopar ben aviat. Abans però, preparar-ho tot per l'endemà, ja que després de sopar ja estava ben fosc. El meu company Luis Leao Pinto em va ensenyar a ser una mica més disciplinat i tenir-ho tot endreçat i "ordenat". És important en una cursa tant llarga saber a on ho tens tot i mantenir una bona organització. 

Seguim. El sopar era una mica més variat que no pas el dinar. Ara sí, ja hi havia carn. Bàsicament, el sopar era tot el que hi havia per dinar més carn. Pollastre i vedella. Jo no me la vaig jugar gens amb el menjar. Cada dia solia menjar el mateix. Evitava la fruita fresca i tot el què em pogués contaminar. I em va anar bé, ja que en cap dels 6 dies vaig tenir cap problema estomacal, a diferència de la gran majoria de participants. 

En acabat de sopar solien posar un resum en imatges de l'etapa del dia (el vídeo que enviaven per la tv), i quatre fotos. Restàvem una horeta més amb els 4 VIP'S de turno, a veure qui la deia més grossa i a les 10 quarts d'onze cap a dormir (o intentar-ho).    

 

La muntanya.

Etapa Reina. Hem passat ja l'equador de la prova, ara ve tot de baixada. Bé, baixada, baixada, tampoc, ja que a l'etapa d'avui tenim una pujada de 50 km. La meva pregunta és: Hi ha pujades tant llargues? I la resposta és: Sí, hi ha pujades tant llargues si tenim en compte que tenim gairebé 2000 metres de desnivell positiu per endavant. 

La veritat, ja estic fart de tantes pistes que planegen, i la muntanya és com un regal caigut del cel. Em sento bastant còmode durant tota l'etapa, faig una bona arrencada, situant-me sobre els 20 primers. Poc a poc la cosa es trenca, i tothom agafa el seu ritme. Jo m'ajunto amb en Joan Llordella, que sé que és un valor segur.

 En Joan Compte ens segueix, tot i que amb el pas dels quilòmetres cedeix una mica. Després de moltes hores de pedalar arribem a dalt amb en Llordella, comença "la baixada". Segurament és la baixada més horrible que he fet en ma vida. Un fort vent de cara fan que hagis de pedalar tant o més de pressa del què ho fèiem a la pujada. Per davant intentem atrapar en Marzio Deho, que ens ha obert forat pujant. 

Finalment l'atrapem, ara ja només ens queden una vintena de quilòmetres fins a meta. Em sento bé, realment bé, així que em poso a tirar del grup. Demano relleus i em diuen que van tocats, així que em toca tirar d'ells fins a meta, cap problema! Arribo a meta en la dotzena posició i amb 4 hores i 32 minuts.

 Durant l'etapa intento gaudir el màxim dels paisatges, sens dubte els més bonics amb diferència. A poc per meta passem pel mig d'un oasi, llàstima de no poder parar per fer quatre instantànies...

El dolor als gutis no em para, segueix creixent. Fart d'aguantar-lo, decideixo buscar respostes. Em miro la bici de dalt a baix i a primer cop d'ull sembla que tot està correcte. Miro que no porti una biela més llarga que l'altra (no seria el primer cop que em passa). Negatiu. 

Agafo la cinta mètrica i decideixo comprovar totes les mides. Vaig tard, sóc un inútil. El cargol del seient s'ha afluixat, i el seient està tirat el màxim endarrere possible. Perquè us en feu una idea, des del centre del manillar fins a la punta del seient hi tinc 57'5cm. Doncs bé, vés a saber quants dies fa que estic anant a 68'5cm. Bravo!  

PD: Gràcies a la regularitat dels tres corredors de l'equip, hem recuperat el lideratge per equips, tenim dos dies per mantenir-lo.

 

La bofetada.

Després de tornar a posar les mides de la bici correctament això ja és una altra cosa. L'etapa d'avui promet ser dura, 116 quilòmetres i vent de cara, ja que hem canviat de direcció i comencem a "baixar" (mirant el mapa, vaja). 

Em noto fort, estic realment sorprès del meu rendiment, dia a dia estic anant a més. Se surt rapidíssim, impossible aguantar el ritme dels de davant. Em quedo amb en Colomer, en Julen i en Benitez, si mal no recordo. Tenim contacte visual amb el grup davanter en tot moment.

 Aprofito que el terreny ho permet per agafar drecera i marcar-me un recte d'aquells que fan història. Els meus companys es queden un pèl enrere, jo em deixo la vida i aconsegueixo atrapar al grup capdavanter. En Pinto i en Hórak s'han escapat, em trobo, doncs, amb  el grup perseguidor. 

El ritme en el qual rodem és molt alt, i jo acabo de fer un esforç molt gran per atrapar-los. Estic nerviós, giro la vista i estic rodant amb l'Heras, en Gonzalo, en Milton, el xec i en Fran Perez, tots ells ciclistes de reconegut prestigi i professionals. De tant en tant tiben el ritme, jo encara no estic del tot recuperat i vaig fent la goma.

 Tot just estem al quilòmetre 25 i estic patint molt. El vent de cara és horrible. Sense adornar-me'n han aconseguit treure'm uns metres, el què he fet no ha servit per res. Penso que no m'he de donar per vençut, que és una llàstima. Així que agafo un petit camí i me la jugo: ells estan passant per una zona de sorra, jo intento esquivar-la i la jugada em surt bé. Torno a estar amb ells. Pateixo com mai i segueixo aguantant al grup. 

Els quilòmetres passen molt a poc a poc, arribem al Control de Pas (d'ara en endavant CP) número 1, ens trobem al km 52. De sobte, en Milton fa un estrany i s'atura. Li pregunto si necessita res, ell em diu que ha punxat. Curiós, ja que no he vist que tingués cap roda baixa d'aire. Veig que el grup es comença a posar nerviós, em pregunten si sé què li ha passat a en Milton, i els explico això. No estan tranquils, pensen que s'ha aturat per navegar i escurçar camí. 

Anem fent, l'Heras no es troba bé i s'ha d'aturar, té descomposicó. Nosaltres anem fent, seguim a un ritme molt baix per esperar-lo. Així fins a tres vegades. Anem tirant, el grup segueix nerviós. De mica en mica em començo a recuperar, fins i tot dono un relleu. 

Quina sensació tant emocionant, estar tirant d'unes  bèsties d'aquest calibre! Però no ho hauria d'haver fet, ja que sembla que porto la malastrugança a sobre. Ens acostem al CP 2, al km 93. Just abans de passar-hi, veiem com s'acosten una colla d'uns 4 ciclistes per davant nostre, i passen el CP en sentit contrari. 

Són en Trayter, en Llordella, en Compte i en Camps. Han agafat una drecera i s'han estalviat 7km. A mi, en veure'ls, em cau el món a sobre. M'he estat 80km rodant amb el grup de davant per res. El cotxe dels àrbitres s'acosta i ens diu que portem en Pinto i el xec a 9 minuts per davant, i en Milton a 5.

 És donar-nos aquestes referències i que el grup obri gas a fons. Jo no ho puc aguantar. Em quedo amb els 4 nous companys, que segueixen a un ritme més baix. El cop psicològic ha estat important, i les  forces, escasses. Anem fent, arribem a l'últim avituallament. 

Allà en Trayter, en Llordella i en Compte obren una mica de gas, jo ja no puc més, vaig ben esparrecat. En Jordi Camps m'espera, i m'acompanya, m'anima a seguir. Després de deixar-me algun regalet (diem-ne que ell tampoc anava massa fi de la panxa), reacciono, i anem fent. Intento donar-li algun relleu però no puc, així que em porta durant els últims 20km (Sí, en Camps és sub23, i és el meu rival directe, ja que va segon classificat, us podeu fer una idea del tipus de persona que és).

 Finalment i després de molt de patir-ho arribem a meta, evidentment, entra ell primer, i jo li agraeixo molt el què ell ha fet per mi. Arribem amb les posicions 11 i 12, amb quatre hores i mitja de cursa. 

He titulat aquest dia com a bofetada. Bofetada per veure que l'esforç que has estat fent durant més de 80km desapareix amb un instant, que fins que no creues la línia de meta poden passar encara moltes coses. Estar rodant tant de temps sobre la posició 7 i arribar el 12 no és el més divertit del món... Però bé, és el que té la Titan, és el que la fa ser especial. 

Bofetada també, perquè al vespre, mentre es fa el briefring i s'anomenen les incidències d'etapa, amonesten al dorsal número 7 per llançar un bidó. Si, aquest sóc jo, i m'amonesten per donar un bidó a un nen... Sense comentaris, m'enfado per primera (i última) vegada en tota la Titan.

 

 

La glòria.

El cansament és notable, estem tots plegats una mica apurats, i jo el que més. Per sort, aquell dolor als glutis ha anat desapareixent, em sento molt més còmode i fresc. 

Portem ja cinc dies de cursa, i gairebé 600 quilòmetres a les cames sense descans. Però finalment arriba el dia, l'últim dia. L'objectiu és ben clar, acabar l'etapa sigui com sigui, pensant que ara la nostra lluita se centra en guanyar per equips.

 L'etapa consta de 102 quilòmetres, amb alguns passos per les dunes. Avui, a diferència d'altres dies, se surt suau. Es fa una petita primera tibada per seleccionar una mica el personal. Ens quedem un grup d'unes 40 persones. 

Sense adonar-me'n em vaig quedant al final del grup, no sense que abans un individu m'envesteixi. No sé com, la salvo i no caic a terra, ell no té la mateixa sort.

 Estic nerviós, tinc por d'aixafar o que m'aixafin la bici i que se'n vagi tot a norris. Segueixo, i, al cap d'uns quilòmetres, al de davant se li creua la bici. Clavo els frens i el company de darrera em dóna literalment pel cul. Per sort, xoca contra la meva roda i no hi ha cap incidència mecànica destacable. 

Al cap de poc veig que hi ha una caiguda, en Pinto hi és implicat. L'espero, no ha tingut cap problema. Quins nervis!! Cap al quilòmetre 40 es fa el primer atac seriós del dia. Jo em trobo al final del grup, i no hi puc anar. Ràpidament es formen tres grupetes, em trobo al final de la tercera. Trec forces i salto al segon grup.

 Passem pel primer CP. Veig al grup de davant, però no hi ha manera de contactar-hi. Seguim i formem un grupet de 4 per intentar atrapar-los. Al cap de poca estona ens hem quedat només dos. Anem atrapant i passant gent. Ens trobem al quilòmetre 50, hi ha un pas per les dunes. Navego com puc i intento retallar. Atrapo al meu company d'equip Oriol Colomer, que s'ha quedat despenjat i sol. Anem fent junts uns quilòmetres, al relleu. 

Quan em toca fer relleus a mi, noto que vaig molt còmode. Ell pateix molt, i em diu que segueixi sol. Així ho faig, i aconsegueixo, després de molt d'esforç i uns quants km, atrapar el grup de davant. Sembla que tenen un petit moment de transició i que han afluixat el ritme. 

El grup destacat és d'una desena de corredors. Pinto, Heras, Gonzalo, Trujillo, els xecs, Benitez, Deho i el més important: Marc Trayter, que més endavant em salvarà la vida.  
Anem seguint, el ritme torna a ser alt. Jo vaig fent la goma altra vegada, patint molt. Arribem al segon avituallament, reposto d'aigua i el bidó no se'm tenca. El grup comença a córrer i jo encara no he sortit... Per sort en Gómez m'estira altra vegada fins al grup. 

Els quilòmetres passen, com sempre, lentament. Poc abans d'arribar al CP 3, sobre el quilòmetre 91, es llança el primer atac. Ens quedem una mica endarrerits amb en Marc, però ell m'espera, m'estira i em porta, aconseguim tornar a empalmar. Quin patiment! Poc a poc els quilòmetres van passant, sento que l'arribada és molt a prop. 

Ara ja està tot molt trencat, deuen faltar uns dos quilòmetres per arribar i estic esgotat, buit. No sé perquè però tinc ganes de plorar. El fet d'haver pogut anar amb aquestes màquines fins gairebé el final d'etapa m'il·lusiona, els 650km a les cames no perdonen... De sobte, girem a la dreta, i de darrera les dunes en surt l'hotel. Ara si, no aguanto més i em comencen a caure les llàgrimes. Intento exprimir-me al màxim per acabar d'arribar. Ja hi sóc.

L'arc d'arribada està acompanyat per músics de la zona amb timbals i bubuzeles, amb catifa roja i tot. L'emoció és evident en el meu rostre, aixeco la roda i entro a meta com a desè classificat i primer sub 23. Glòria, per mi aquells intants van ser la glòria. Tot l'esforç es va veure recompensat, no podia acabar millor.

 En Pinto i jo ja havíem arribat, tant sols faltava en Colomer. Al cap d'una estona apareixen tres corredors, entre ells el nostre company d'equip. S'havia perdut, i s'havia deixat la vida corrent per les dunes. Va arribar extasiat, pàlid i exhaust. Havíem de guanyar per equips i ell en tenia tota la responsabilitat. 

I va ser així. Gràcies al seu esforç i el seu patiment, va aconseguir entrar davant els dos Wild Wolf. Així que, per fi, ja s'havia acabat tot. 

Campions per equips i campió de sub 23, i el que és més important, la sensació d'haver-ho donat tot en cada etapa i de compartir de primera mà la grandesa d'algunes persones. 

 

Classificacions TITAN DESERT by GAES

L'Umbert va finalitzar després de casí 24 hores i mitja de carrera en la posició 12ª a 27 segons de Fran Perez i a només quatre minuts i segons de la posició TOP-10.

Classificacions individuals de la TITAN 2012

 

 

L'equip ESTEVE 1, format per Luis Leao Pinto, Oriol Colomé i l'Umbert es va classificar com a equip líder amb un avantatge de 01:13:37 sobre el segon equip i amb més de tres hores sobre el tercer.

Classificacions per equips de la TITAN 2012

 

 

L'Umbert es va col · locar líder de la categoria Sub23 de la primera etapa, finalitzant campió amb un avantatge sobre Jordi Camps de 01:08:28 i de 03:24:43 sobre el tercer classificat Cristian Cofiné.

Classificacions Sub23 de la TITAN 2012

 

 

---

Video de la 1ª Etapa

 

Video de la 2ª Etapa

 

Video de la 3ª Etapa

 

Video de la 4ª Etapa

 

Video de la 5ª Etapa

 

Video de la 6ª Etapa

---

 

L'Umbert ha finalitzat l'última etapa en el mateix minut que el vencedor que ha estat Roberto Heras amb un temps total de 03:53:06, seguit de Luis Leao Pinto i Juan Pedro Trujillo.

L'Umbert ha creuat la meta a només 42 segons d'Heras en un grup de 10 corredors destacats.

L'equip ESTEVE 1, del qual forma part l'Umbert juntament amb Luis Leao Pinto i Oriol Colomé es consolida com a líder d'aquesta edició de la Titan Desert by Gaes i l'Umbert es classifica com a campió de la categoria Sub23, en el lloc 12 de la classificació general.

 

 

---

Cinquena i penúltima etapa de 116,30 Km amb un desnivell acumulat de gairebé 900 m. L'Umbert a passat pel primer punt de control en 7 ª posició cedint 05:40 minuts al líder provisional després de més de dues hores de cursa, en el segon control a passat en 8 ª posició juntament amb Jordi Camps amb el que seguirien junts fins al final.

En Jordi i l'Umbert han creuat a meta en les posicions 11ª i 12ª amb el mateix temps a 15:23 minuts del vencedor de la etapa que ha estat Luis Leao Pinto amb un temps total de 04:16:58.

Els bons temps dels tres integrants de l'equip ESTEVE 1 els han tornat la condició d'equip Líder i l'Umbert manté la mateixa diferència amb Jordi Camps a la classificació de la categoria Sub23.

Amb l'etapa d'avui l'Umbert comptabilitza un temps en cursa de 20:39:03, situant-se en la 12 ª posició de la general.

 

 

---

La quarta etapa d'avui de 102,74 km ha estat potser la més dura fins ara, ha estat finalitzada per l'Umbert en la 12ª posició de la general i primer Sub23.

L'etapa ha començat a la cota 972 i ha arribat fins a la cota 2.255, en pràcticament un ascens constant de més de 55Km per baixar fins a la cota 962 per una baixada complicada.

El guanyador ha estat Eduardo Gonzalo Ramirez junt a Roberto Heras amb un temps total de 04:06:31 que li atorga el liderat de la general ja que Luis Leao Pinto ha arribat amb més de 18 minuts de retard.

L' Umbert ha invertit un total de 04:32:54 amb el que ascendeix a la 15ª posició a la general comptabilitzant un total de 16:06:41 hores de cursa, mantenint el liderat en la categoria Sub23 amb un avantatge de 36:40 minuts sobre el seu immediat perseguidor Jordi Camps.

 

 

---

L'Umbert ha superat les etapes marató dormint amb lo posat,i sense cap tipus d'assistència entre l'etapa d'ahir i la d'avui.

Avui ha estat l'etapa més llarga de la història de la Titan Desert, l'Umbert ha necessitat 4 hores i 42 minuts per cobrir els 137,6 km amb un desnivell acumulat de més de 800 metres.

Luis Leao Pinto i Roberto Heras han entrat junts a meta amb el mateix temps de 04:32:00, 12 minuts per davant de l'Umbert que ha arribat a la 16 ª posició, sent el primer Sub23, el que li fa conservar el liderat en la seva categoria.

L'equip ESTEVE 1 segueix per tercer dia consecutiu al capdavant de la classificació general per equips, per davant de l'equip WILD WOLF TREK PRO RACING i l'equip LIDER 1.

 

 

---

Avui l'Umbert ha finalitzat els 107,87 km en 04:04:46, en la posició 23 amb el mateix temps que Jordi Camps i 3 minuts per davant de Jesús López per la qual cosa manté el lideratge en la categoria Sub23.

El guanyador de la segona etapa ha estat Tómas Vokrouhlik que ha avantatjat a Luis Leao Pinto i a Roberto Heras en 7 segons; el grup de l'Umbert ha entrat a 26 minuts.

L'equip de l'Umbert "ESTEVE 1", primer equip de Bicicletes Esteve format per Oriol Colomé Roca amb dorsal nº 9, Luis Alberto Da Costa Leao Pinto amb el dorsal nº 8 i Umbert "Almenera" amb el dorsal nº 7 segueix liderant la classificació general per equips.

---

L'Umbert ha finalitzat la primera etapa en la posició 24 amb un temps total de 02:44:39, a 00:21:22 del guanyador que ha estat el seu company d'equip, el corredor portuguès Luis Alberto Da Costa Leao Pinto.

L'Umbert es posiciona en el primer lloc de la categoria Sub23 seguit de Jordi Camps i Cristian Cofiné.

 

---

OPEN DE ESPANYA BTT - XCO

 

#2 - 2012

VigoBikeContest

Coruxo - VIGO

22/04/2012

 

 

Classificació